Passa al contingut principal

#10 | Ciudad Deportiva - San Vicente del Raspeig


Tere, Conchi i Jesús
Desconec si van sortir justos pel partit o van dinar a San Vicente, o a Alacant. Forces en tenien, i sobrades. La Tere, la Conchi i el Jesús van ser els aficionats més animosos del Novelda dissabte passat a San Vicente del Raspeig. Amb ells, una altra dona, vestida de carrer, que duia la veu cantant i mai millor dit. Un megafon pot arribar a ser l'arma de destrucció massiva més poderosa mai coneguda i servidor, massoquista com pocs, va decidir viure la segona part al seu costat. Bé, a uns 15 metres per respecte i amor al meu timpà esquerre. Un Novelda que l'any passat va arribar a somiar amb el campionat i amb la Segona B i que ara, després de tres victòries en quatre partits, fuig de la zona de descens a Regional Preferent. Un Novelda que amb el seu 0-2 de dissabte, impedia que el Jove dormís en posició de playoff d'ascens a bronze.


Era un dissabte de mites, alguns amb qui comptàvem i d'altres totalment inesperats. En les darreres setmanes, San Vicente del Raspeig destacava en el meu imaginari per acollir un dels protagonistes de 'Quién Quiere Casarse con mi hijo'. Víctor, un "cuiner d'hamburgueses", friki, aficionat al Manga (perdó, al manga) i apassionat de les noies asiàtiques n'és el protagonista. I poques coses més il·lustratives que creuar la porta d'accés a la Ciudad Deportiva, veure escalfar els locals i veure un japonès a l'onze inicial: Sugui. Gairebé com Mitsuki, la japonesa que Víctor va cardar (que no follar), la setmana passada. Dades, impulsos que prometien convertir el Jove-Novelda en un partit prou interessant.

Vista de la Ciudad Deportiva

La desfilada de mites continuava, però calia investigar per confirmar la presència DEL mite. Mentre això passava, buscàvem Toni Soldevilla, mític central hospitalenc que va destacar al RCD Espanyol, #exHospi i que després de passar per Xipre, Rússia, Caravaca, Ontinyent i Alcoi ha trobat destinació a tocar d'Alacant. Ben a prop de la capital, perquè només cal agafar el 24 (el bus), per arribar des del centre d'Alacant a gairebé tocar del camp. Bitllet senzill: 1,50. Parades: la tira. Segur que Soldevilla no hi viatja, en bus. Com tampoc el jugador del Novelda que tornava cap a casa en cotxe mentre una parella de ianquis mormons em preguntava sobre la importància de la familia alhora que servidor mirava el rellotge de forma compulsiva a què arribés el bus de retorn a Alacant.

Mite: Toni Madrigal

Sempre malpenso a l'hora d'imaginar com canalitzen el seu amor les parelles de mormons que van predicant amor a Crist pel carrer, però això és tema per d'altres. Per mi em guardava la presència del mític Antonio Madrigal, un home capaç de clavar un hat trick al Barcelona de Robert Enke i Louis Van Gaal, a la Copa del Rei, defensant la samarreta del Novelda. Ara és preparador físic, tot i que l'any passat a Ontinyent, amb Clarkson com a entrenador (jajajaja) li deuria tocar més d'una atribució no prevista al seu contracte. Madrigal és l'encarregat de mantenir a to una plantilla amb un entrenador jove i ben plantat i que compta amb Víctor Banegas, Sergi Guardiola, Rafa Belda o Rubén Sánchez com a mítics (vaja, que hi han passat) del #2bg3.

Qualitat excelsa de la càmera del Sony Ericsson Xperia Shit

Com en totes les famílies, però, hi ha un cap, un patriarca. A Novelda és Ricardo Cavas, històric futbolista de 39 castanyes (ara que amb aquesta calor venen tant de gust). Podeu consultar aquí la seva trajectòria. L'extremeny va obrir la llauna amb un gol en jugada d'estratègia en què va rematar massa fàcil davant la passivitat de la defensa local. No sé quin minut corria, perquè estava més pendent d'intentar caçar Nino Lema que de cap altra cosa. Sí, Nino Lema, un dels entrenadors que millor (Dénia) i pitjor (Orihuela) profit ha sabut treure d'una plantilla. Calçat sense mitjons, amb unes ulleres de sol que d'inici m'impedien confirmar que fós ell: EL MITE. Calia, després de degustar una empanadilla/empanada de pisto acabada de fer (deliciosa, tot sigui dit), seguir-li la pista.

Ombres Lemesques

I em vaig disposar a apropar-m'hi. Assegut al costat d'un col·lega, comentava que havia estat ben a prop de seure a la banqueta del Castelló després que els orelluts no guanyessin l'Acero a Sagunt fa dues setmanes i escaig. Això a la meva dreta; més enllà, Tere, Conchi, Jesús i la dona sense nom feien feliços els farmacèutics de San Vicente amb els seus tambors i megàfon mentre a la meva esquerra, la cabina de comentaristes amb tres ocupants i Toni Soldevilla, no convocat, menjava pipes i bevia aigua. Al camp, avorriment. La veritat és que quan el que passa al voltant, a la graderia, enganxa el que passa sobre la gespa passa a un segon o tercer pla. Fins al punt d'acabar fixant-me en les tanques publicitàries i trobar perles com aquesta.

"Es verdad, no es mentira, San Vicente huele... a cafés Tavira"


On? Ciudad Deportiva. San Vicente del Raspeig.
Quan? 19 d'octubre de 2013. 17:00 hores.
Partit: Jove Español 0-2 Novelda.
Categoria: Tercera Divisió. Grup 6. 10a jornada
Preu de l'entrada: Acreditat.
Consumicions: Coca-Cola i empanadilla de pisto. 2 €.
Peça multimèdia: "Sintonia de Carrusel Deportivo"
(*) #oloraporro: No


[FLASH]
Delicatessen al bar del camp. L'ensaladilla parla per sí sola...

Aficionada jugant net #comepipas

#mejorunidos

Jove (?) Español

M'ensumo que no deuen ser els típics símbols de lladres per marcar cases buides

#euphoria

¿Me caso? Me descaso ¿Me caso? Me descaso...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

#1 | Municipal de Verntallat - la Vall d'en Bas

Sol i boira de desembre a Verntallat amb el Puig Rodó de fons. Servidor té carnet de conduir. Corria la primavera de 2004 quan l'examinadora va tenir a bé aprovar-me l'examen al segon intent i després d'un recorregut amb alguna que altra falta "lleu"; no seré jo qui li discuteixi que m'aprovés, és clar. El següent cap de setmana vaig agafar el cotxe per fer un recorregut pel Baix Llobregat. Va ser, justament, el primer i darrer cop que vaig agafar un cotxe; de fet, si ara mateix us hagués de dir on és el fre, l'embragatge i l'accelerador, segurament necessitaria tres intents per encertar-la. Total, que quan em desplaço en solitari per anar a veure qualsevol partit, a 600 metres o a 1.000 quilòmetres, tocar tirar de transport públic si és que cap 'conductor' m'hi acompanya. I aquest va ser el cas del partit que motiva l'estrena d'aquest Blog; amb l'Hospi havent tancat el 2012 futbolístic el dia abans contra l'Onti

Pujant a la Font del Gos

Hi ha moltes maneres de fer el turista: hi ha qui viatja per veure paisatges diferents, hi ha qui ho fa per veure esglésies, hi ha qui ho fa per una qüestió gastronòmica i, fins i tot, hi ha qui ho fa per follar –no entrem en qüestions econòmiques-. De fet, n’hi ha alguns que barregem (algunes d’) aquestes coses i hi afegim els camps de futbol, de vegades de forma compulsiva, com qui no pot tornar de Palma sense un parell d’ensaïmades que acabes situant al compartiment superior de l’avió.  I tot fent inventari, i gaudint com un marrà al fang cada cop que viatjo i descobreixo un nou estadi o camp de futbol, t’adones que ben a la vora de casa hi ha terrenys de joc que paguen la pena visitar, bé per l’indret en què estan situats, per la història que amaguen, per detalls que només els Groundhoppers, els malalts del futbol modest, considerem oportú apreciar. En aquesta línia, servidor va detectar fa uns dies que a la ciutat de Barcelona hi ha més d’una cinquantena de camps de futbol

Aúpa Benidorm

Benidorm Club de Fútbol 1964-2017. Així podrà resar la làpida que enterrés, per sempre, un històric del futbol mediterrani. Ahir dijous, tal com van publicar diversos mitjans, el Butlletí Oficial de l'Estat va publicar l'extinció del club, tal com ja va indicar el Jutjat Mercantil número 1 d'Alacant el passat 9 de març. És el final, ara sí definitiu, d'una entitat que va tenir un pas important per la categoria de bronze del futbol espanyol, amb 19 temporades a Segona Divisió B d'ençà que hi debutés el curs 1987-1988 amb quatre descensos intermitjos abans del darrer, cruel, en una eliminatòria de permanència contra el Betis B, la primavera de 2011. El curs 2010-2011 va ser, de fet, l'últim en què el Benidorm Club de Fútbol va competir oficialment, ja que el deute que acumulava en aquell moment, unit al descens a Tercera Divisió, va ser una llosa massa pesada per al club de la Marina Baixa, un dels diversos damnificats de la metàstasi de la bombolla immobilià