Ves al contingut principal

Serenissimo: un weekend a San Marino


Mi sentirei di dirti / Che il viaggio cambia un uomo
E il punto di partenza / Sembra ormai così lontano
La meta non è un posto /Ma è quello che proviamo
E non sappiamo dove / Nè quando ci arriviamo

A. Simoncini, Valentini, A. Simoncini, Mich, Michele Camillini, Rocchi, Soumah, Berretti, Perrotta, Morelli, Matteo Camillini i Rossi.
Celato, Bonfè, Lusini, Brici, L. Nanni, Zannoni, Seck, Bozzetto, M. Nanni, Mounssif i Raul Ura.

Són els onzes inicials que van presentar dissabte passat la Libertas i la Virtus en el duel que va enfrontar tots dos equips amb motiu de la 3a jornada al Campionato Sammarinese. És a dir, la primera (i única) divisió del futbol de la Repubblica di San Marino. Durant el partit, l'assistent de la zona de banquetes, el senyor Tuttifrutti (no m'ho invento) donava indicacions a Broccoli (tampoc m'ho invento), suplent de la Virtus que no va disputar cap minut.


Fa uns quants dies un amic em va dir que estava com un llum (i ojo, hi estic d'acord) i que anés a la merda. Li vaig fer cas a mitges i vaig decidir passar un cap de setmana a San Marino per gaudir (sí, gaudir) del futbol d'un dels estats més petits d'Europa. I del món. Arribar-hi no seria el més senzill del món, sobretot si coincideix que el mateix cap de setmana hi ha modificacions en la circulació dels trens a la zona. Aterrat a Bolonya a primera hora del matí calia, doncs, agafar el shuttle bus en direcció a Rimini, una localitat costanera de la regió de l'Emília-Romanya des d'on els que no tenim carnet (ni de conduir ni d'entrenador, i per això no fem cap de les dues coses) podem fer via cap a San Marino per mitjà d'un autobús que connecta Rímini amb bona part dels castelli, les divisions administratives de l'estat més antic d'Europa.


A viatjar sol t'hi acabes acostumant. Bàsicament, perquè no hi ha massa gent que tingui una ment tan malalta i perversa com per organitzar una escapada de cap de setmana al voltant d'un partit de futbol a San Marino. En general, però, té la seva gràcia: et permet gaudir d'un grau de llibertat que qualsevol companyia acaba per reduir. Una de les majors preocupacions va ser el tema de la connexió de dades: parlem d'un país que no pertany a la UE i que no té cap acord amb Espanya pel que fa a la gratuïtat del roaming. I home, tampoc hi havia massa ganes d'acabar demanant un crèdit al banc per pagar la fortuna que hagués costat una connexió "a pèl". Afortunadament, San Marino disposa de diversos punts de connexió Wi-Fi gratuïts en les zones habitades, com ara la capital -Città di San Marino-.


Desgraciadament, la tria de partits no va ser massa àmplia, ja que els horaris només permetien escollir entre els 4 partits (dels 7 que hi ha cada jornada) que es jugaven dissabte a les 3 de la tarda. El més atractiu, de llarg, era el que jugaven a Fiorentino el Tre Penne i La Fiorita, dominadors d'un Campionato que han guanyat en cinc de les últimes sis ocasions. Com comprendreu, un partit massa mainstream per servidor. Domagnano i Serravalle també acollien partits, però finalment vaig optar pel camp més proper al centre, el de Montecchio, també connegut com a Fonte dell' Ovo. I és que la majoria d'equips no tenen seu fixa, una mica com passa a Andorra, per entendre'ns, de manera que a tots els partits se'ls assigna un escenari aletori d'entre els quatre que acullen partits del Campionato. A Montecchio es veurien les cares la Libertas (que va guanyar la Lliga 95-96 i ha participat quatre copa a Europa) i la Virtus (amb un palmarès gairebé desert pel que fa a les màximes competicions del país, dos equips amb nom llatí que havien començat la Lliga de manera dispar.


Una lliga peculiar, la de San Marino. Com dèiem, només hi ha una divisió que acull els 15 clubs que hi ha al país. Una xifra d'equips inamovible des de la temporada 1999-2000, l'última en què 16 equips hi van prendre part. Per fer-ho tot un pèl més especial, aquests equips es divideixen en dos grups, el Girone A (8 equips) i el Girone B (7 conjunts) i disputen entre 20 i 21 partits de lliga regular. Per què? Doncs fàcil: Tots els equips juguen dos partits contra els rivals del seu grup i un cop contra els equips de l'altre grup, de manera que els equips del grup de 8 juguen 21 partits i els del grup de 7, 20. Tot això per establir els tres primers classificats de cada grup, que progressen a una segona fase del Campionato per trobar el campió i un dels equips que jugui l'Europa League. I ho fan amb un playoff que disposa un sistema de competició increïblement recargolat que només algú amb molt mala llet i amb una imaginació infinita. Pel vostre interès l'hem aconseguit desxifrar i respon al següent esquema:

Primera ronda
(1) 2n A vs 3r B
(2) 3r B vs 2n A

Segona ronda
(3) Guanyador 1 vs Guanyador 2
(4) Perdedor 1 vs Perdedor 2

Tercera ronda
(5) 1r A vs 1r B
(6) Perdedor 3 vs Guanyador 4

Quarta ronda
(7) Guanyador 5 vs Guanyador 3
(8) Perdedor 5 vs Guanyador 6

Semifinal
(9) Perdedor 7 vs Guanyador 8

Final
Guanyador 7 vs Guanyador 9


Tornem, però a la realitat del primer dissabte de tardor poc després de dinar a la zona alta del Monte Titano. A San Marino puges o baixes, però gairebé no tens més de 50 metres de pla. Ideal per treballar els bessons, els glutis o el que sigui (ho deixo pels que teniu la mania de fer esport). Total, que sense transport públic conegut per anar cap a l'est del país, calia tirar de cames per fer el descens d'uns 300 metres de desnivell cap a Montecchio en qüestió de 35-40 minuts i al bell mig de la incosciència de no preveure que després tocaria pujar-ho. Situat en un paratge natural, a tocar dels salts d'aigua de Canepa hi ha la zona esportiva de Montecchio, amb pistes de tennis, un gimnàs i el camp de futbol, de gespa artificial -només a Serravalle hi ha gespa natural- i modernitzat amb l'ajuda de la UEFA tal com resen les plaques de l'edifici de serveis.


L'entrada pel partit era gratuïta. Lògic si tenim en compte que el camp és obert i s'hi pot accedir des de la muntanya sense cap limitació d'accés. Tot i això, la cinquantena llarga d'aficionats que van donar-se cita a Fonte dell'Ovo van optar per situar-se en una graderia de seients amb els colors blau i blanc de la bandera de San Marino, per bé que el sol que escalfava a aquelles hores de la tarda els va ressituar a la zona d'ombra. A la graderia, una cabana de fusta guarnida amb plantes enfiladisses, rotllo conte de princeses, on hi havia un càmera de la TV pública de San Marino, i un ajudant que després va resultar ser l'enviat especial (?) de la ràdio de San Marino.


Futbolísticament el partit va ser força prescindible, però tampoc és que esperés cap demostració de futbol espectacle. De fet, abans dels 10 minuts de joc la Libertas ja havia picat cinc córners, tots ells de manera consecutiva, la qual cosa parla del marge de millora en l'estratègia que tenen... Si alguna cosa va quedar clara, però, és el perquè de la classificació de la Libertas, equip amb seu a Borgo Maggiore, just a l'altre costat de la capital. El 2-0 final va reforçar el lideratge del Girone B dels biancogranati (?), que van mostrar la seva solidesa defensiva davant d'una Virtus que només va generar perill al segon temps i amb el marcador en contra. Vist el panorama, tocava quedar-nos amb aquells detalls que envolten el partit i que tant ens agraden en aquest espai. El més destacable, potser, la sortida dels futbolistes: conjunta però trotant, tripleta arbitral (Tuttifrutti, també) inclosa. En silenci. Un cop al mig del camp, l'àrbitre feia sonar el xiulet i l'aplaudiment entre futbolistes i aficionats tenia lloc. Curiós, si més no.


Més detalls com, per exemple, que sense perdre de vista que parlem d'una Primera Divisió, hi hagués gent passejant el seu gos. A favor. Cotxes circulant a la zona lateral, a tocar d'un bar que estava tancat però que permtia veure, a la seva terrassa, la col·lecció de banderoles de bona part dels equips del país -aquí sempre hem estat bastant del Folgore i del Tre Penne, perquè sí- i d'alguns estrangers que havien visitat les instal·lacions de Montecchio. No cal dir, doncs, que tot aprofitant la zona d'ombra del lateral alguns aficionats segrestarien les cadires del bar per crear-se la seva tribuna personalitzada sempre i quan cap vehicle els convidés a desfer-la puntualment.


Des d'aquesta mena d'angle invers les vistes eren magnífiques, amb la part oest de la Città di San Marino a dalt de la muntanya, com si de les Casas Colgadas de Conca es tractés. Sobre la gespa, molts renecs, poc encert i menys ocasions. I el públic aprofitant els 25 graus i el sol que cremava per mig fer la migdiada, per fumar (la majoria feien ús d'aquells aparells electrònics que substitueixen el tabac #dedebò. Amb el gol de penal de la Libertas va arribar la narració per part de l'ajudant del càmera, com si estigués fent el partit per la ràdio. I sí, correcte: San Marino Classic RTV estava fent un carrussel del Campionato Sammarinese en directe. Va ser en aquell moment que tots els caps van lligar i el viatge va prendre sentit: quarts de cinc de la tarda d'un 23 de setembre i t'adones que ets a San Marino, veient un Libertas-Virtus mentre escoltes el tram final d'un carrusel calcistico a la Ràdio pública de San Marino. Felicità, que cantava Al Bano.


Simone Rossi tancava el marcador al minut 71 amb el 2-0 definitiu i l'atenció radiofònica es desplaçava cap a Fiorentino, a mitja hora a peu al sud de Montecchio on tots esperàvem ja el xiulet final del partit per marxar cap a casa. La majoria en cotxe, servidor a peu, però tots escapant pel mig del bosc, en un d'aquells camins amb graons de alternen fusta, fang i herba de muntanya. S'acabava la primera experiència (probable que sigui l'única) de futbol a San Marino. A la llibreta de deures, haver pogut visitar l'Stadio Olímpico de Serravalle, seu dels partits de la selecció i des de 2014 rebatejat com a San Marino Stadium. Es pot veure, de lluny, des de qualsevol de les Tre Torri que coronen el Monte Titano. Igual que es pot veure l'Annex de Serravalle, el camp de Domagnano o el de Borgo Maggiore, just a sota de la Prima Torre de guaita. 


Tot plegat. un viatge a l'alçada de qui us escriu, just un any després d'executar el tancament del Blog de l'Hospi, l'espai que des de 2009 i durant set anys va ocupar moltes i moltes hores -mai masses- de la meva vida. Sempre he pensat que renegar sobre el que has fet és estèril, principalment pels que fem les coses perquè en neix fer-les tal com raja. Després l'encertem o ens equivoquem, però sempre com a resultat de moure peça a la recerca de la felicitat. Un any de catarsi que, en l'aspecte personal, m'ha servit per reforçar els arguments que em van empènyer a fer una passa al costat i deixar el Blog de l'Hospi. Sempre he pensat que és una habilitat saber deixar les coses a temps. Life happens, que diuen en anglès, i fins i tot dels fills de puta n'acabes aprenent. Sentir-te lluny de la gent nociva -i el futbol, per interessos, n'és ple- és un triomf personal que no es paga amb diners. I fins a cert punt, aquest distanciament volgut del dia a dia futbolístic no només serveix com a exercici d'higiene emocional, sinó també com a filtre d'aquelles persones per les quals val la pena sentir apreci i estima personal. I també per reformular el concepte d'estima a un club i veure que l'amor, per molt que nos ens agradi, no té per què ser etern. Passen coses, ens passen coses. El sentiment oscil·la i determina la intensitat amb què sentim i estimem. Agafar distància va bé, de vegades, per confirmar que el passat és bonic però és passat.

Ricorda di disobbedire e ricorda che è vietato morire, vietato morire



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Via a la Via de Cintura

He sentit a dir que hi ha gent a qui li costa més del compte. Parlo de fer de ventre lluny de casa, evidentment. El canvi d'escenari, passar a un entorn diferent i poc habitual, provoca un cert estrès. No sé si és una qüestió més mental que física, però el cert és que molta gent celebra la comoditat que aporta, també en aquest sentit, tornar a casa. Perquè la seguretat i la confiança que atorga sentir-nos amos de l'entorn és bàsica, mà de sant.
Tornar a casa és, precisament, el que té més a prop l'Atlètic Balears d'ençà que la reunió que ahir dijous van tenir l'alcalde de Palma, Antoni Noguera, amb el propietari de l'entitat blanc-i-blava, Ingo Volkmann, fos profitosa pels interessos balearicos, que veuen com la possibilitat de recuperar l'Estadi Balear podria fer-se realitat en qüestió de mesos, fins i tot abans d'acabar la temporada en curs. D'aquesta manera l'afició de l'Atlètic posaria fi a un quinquenni de trànsit per un desert que l&#…

Pujant a la Font del Gos

Hi ha moltes maneres de fer el turista: hi ha qui viatja per veure paisatges diferents, hi ha qui ho fa per veure esglésies, hi ha qui ho fa per una qüestió gastronòmica i, fins i tot, hi ha qui ho fa per follar –no entrem en qüestions econòmiques-. De fet, n’hi ha alguns que barregem (algunes d’) aquestes coses i hi afegim els camps de futbol, de vegades de forma compulsiva, com qui no pot tornar de Palma sense un parell d’ensaïmades que acabes situant al compartiment superior de l’avió. 
I tot fent inventari, i gaudint com un marrà al fang cada cop que viatjo i descobreixo un nou estadi o camp de futbol, t’adones que ben a la vora de casa hi ha terrenys de joc que paguen la pena visitar, bé per l’indret en què estan situats, per la història que amaguen, per detalls que només els Groundhoppers, els malalts del futbol modest, considerem oportú apreciar. En aquesta línia, servidor va detectar fa uns dies que a la ciutat de Barcelona hi ha més d’una cinquantena de camps de futbol, la m…

07860: un diumenge de tardor

26 de novembre de 2006. Set del matí. O més aviat. Servidor és a l’estació de Sants, tot esperant un tren regional amb destinació Lleida, el que va per la costa. 3 hores i pico després, arribo a la meta volant, que no destinació final. Descobreixo, més enllà de l’estació de busos, un club nocturn  amb un cartell on hi diu “Nigth Club”. M’horroritzo. Ho faig fins que pels volts de la 1 del migdia surt l’autobús direcció Barbastre. Hora i escaig després la trepitjo. Hora i mitja després hi jugava l’Hospi. 2-2. Aviat farà onze anys del que objectivament podria qualificar de bogeria futbolística, una bogeria aleshores vinculada inevitablement a una franja i dos colors. La vida passa i et canvia, les persones et fan canviar. I les “persones”, també. N’aprenem (o ho intentem). Però l’essència perdura. I la bogeria és manté intacta. Onze anys després, sense franja com a excusa, vaig fer l’enèsima bogeria, aquest cop amb destinació Formentera.

L’any 2012 la SD Formentera retornava a Tercera …