#1 | Municipal de Verntallat - la Vall d'en Bas

Sol i boira de desembre a Verntallat amb el Puig Rodó de fons.

Servidor té carnet de conduir. Corria la primavera de 2004 quan l'examinadora va tenir a bé aprovar-me l'examen al segon intent i després d'un recorregut amb alguna que altra falta "lleu"; no seré jo qui li discuteixi que m'aprovés, és clar. El següent cap de setmana vaig agafar el cotxe per fer un recorregut pel Baix Llobregat. Va ser, justament, el primer i darrer cop que vaig agafar un cotxe; de fet, si ara mateix us hagués de dir on és el fre, l'embragatge i l'accelerador, segurament necessitaria tres intents per encertar-la. Total, que quan em desplaço en solitari per anar a veure qualsevol partit, a 600 metres o a 1.000 quilòmetres, tocar tirar de transport públic si és que cap 'conductor' m'hi acompanya. I aquest va ser el cas del partit que motiva l'estrena d'aquest Blog; amb l'Hospi havent tancat el 2012 futbolístic el dia abans contra l'Ontinyent de John Clarkson, el camí quedava expèdit perquè, juntament amb l'amic Bernat Monzó, exploréssim diferents vessants de la Garrotxa en una escapada gastronòmicofutbolística que vam obrir, ben d'hora, a la Vall d'en Bas.

Si bé en els temps que corren costa inaugurar camps (pregunteu a Badalona, per exemple), el cert és que quan es fa un té la sensació de veure clons d'altres camps, estadis sense personalitat, 'avorrits'. No puc qualificar el Municipal de Verntallat d'estadi, ni molt menys; de fet, resultaria molt més adient qualificar-lo d'una zona de prat delimitada per tanques de publicitat. El millor, sens dubte, el bucòlic paisatge que envolta un recinte que es troba a tocar del nucli de les Preses, uns 5 quilòmetres al sud d'Olot i al qual s'hi accedeix agafant el desviament cap a Sant Privat d'en Bas que hi ha a la carretera que creua tot el nucli. 500 metres després, i a l'alçada del CEIP Verntallat, un petit carrer ens condueix a l'accés al camp, que permet estacionar el vehicle just davant dels vestuaris d'equips i àrbitres o darrere d'una de les porteries, a tocar del marcador manual.

Marcador del Camp d'Esports Verntallat.

Tot i ser desembre, la Garrotxa ens va acollir amb un dia preciós, amb bancs de boira puntuals al bell mig de la vall que l'únic que feien era dibuixar un paisatge digne d'un somni humit per un pixapins com servidor. A això hi afegim un partit discret pel que fa a la posició dels contendents, un terreny de joc de gespa naturals (d'aquells que cada cop costen més de trobar) i un més que digne esmorzar que, això sí, vam haver d'anar a cercar a les Preses. Resumint: entrepà calent de botifarra (diria que de perol) i una Coca-Cola; uns 5 euros per barba. Pas mal. Degustació en el camí de retorn cap al camp i com a prèvia a la pantomima instaurada aquest any per la FCF i que consisteix en què tots dos equips surtin plegats al terreny de joc, àrbitre inclòs, se situïn al mig del camp i aplaudeixen el públic assistent. Érem unes 50-60 persones, sent generosos.

Els dos equips esperant l'àrbitre... mentre sona l'himne del Joanetes CF.

Notes destacables: d'una banda l'animació que van oferir els aficionats desplaçats des de Banyoles amb càntics inclosos. Habituat al silenci de les categories amateurs, escoltar crits d'ànim en paratge com aquell va resultar sorprenent, menys si ens atenem la naturalesa d'un club com és l'Atlètic Club Banyoles, campió l'any passat del seu grup de Quarta Catalana i que s'autoproclama exemple de "l'autèntic futbol". Poca conya: aficionats ataviats amb els colors de l'entitat del Pla de l'Estany, samarreta taronja inclosa, alguna bufanda si no recordo malament i paciència per suportar uns primers minuts en què el Joanetes, aleshores cuer del grup 17 de Tercera Catalana, va reclamar com a gol una acció que un defensa visitant havia tret sobre la mateixa línia de gol (o potser de dins la porteria).

Aficionats visitants que esperen l'arribada a vestidors dels jugadors.

0-0 injust. O millor dit, curt. Tots dos equips van gaudir d'ocasions suficients com per perforar la porteria rival i haver activat, almenys, el marcador manual que guarneix un dels córners del Municipal de Verntallat, ben a tocar del bar del camp, on llevat de refrescos, cafè i begudes alcohòliques, no hi havia massa més a triar. Pel voltant, tanques publicitàries amb empreses de la zona, algun restaurant per agafar idees pel dinar posteriors i sospitosos monticles que vorejaven el perímetre del terreny de joc que, possiblement, poguessin tractar-se de nius de talps que de forma privilegiada poden viure els partits del Joanetes com a local. Uns talps que podien veure la neu que s'acumulava als cims més alts dels Pirineus, no massa més quilòmetres al nord de les Preses.

Neu als cims per dibuixar un paisatge de conte.

I per rematar-ho, noms propis: primer el de l'àrbitre, Santiago Company, dialogant com pocs. Al poc de començar i davant d'una protesta d'un jugador visitant, deixa anar una frase similar a "collons, per ser tant d'hora esteu força nerviosos, no?". Segon el del dorsal número 20 de l'Atlètic Banyoles, Giti, exjugador de Tercera Divisió amb el CE Banyoles i que ara defensa els colors de l'entitat atlètica, malgrat que el seu company David Pagès estigués més participatiu. Qui segur hi va participar va ser el defensa banyolí Moisès Torres, que va acabar el partit amb la samarreta estripada en una jugada de contacte amb un rival. Mal de cap per l'entitat, que a diferència d'aquells que poden regalar samarretes a dojo haurà de trobar un sastre de guàrdia per minimitzar la destrossa del jugador garrotxí. Final del partit i agraïment mutu entre la parròquia visitant i l'Atlètic Banyoles; alguns aficionats locals estaven més pendents de trobar explicació a la suplència d'Iker Casillas a Málaga que de veure el primer triomf roig-i-blanc com a local. Fins i tot al futbol de debò hi ha infidels per colonitzar.

On? Municipal de Verntallat, la Vall d'en Bas (Girona).

Quan? 23 de desembre de 2012. 11:00 hores.

Partit: Joanetes 0-0 Atlètic Club Banyoles.

Categoria: Jornada 15. Tercera Catalana. Grup 17.

Preu de l'entrada: gratuïta.

Consumicions: externes al recinte

Peça multimèdia: l'himne del Joanetes CF.

#oloraporro (*): Sorprenentment, no n'hi va haver.

(*) #oloraporro és un 'clàssic' (dins la modèstia) del seguiment d'aquests partits al meu compte personal de Twitter. En molts d'aquests camps és més que habitual que algun dels presents es dediqui a fumar porros en algun moment del partit. Sempre que ho detectem, us ho farem saber per determinar quin és el camp 'més porrero' de la temporada.