Passa al contingut principal

Aúpa Benidorm


Benidorm Club de Fútbol 1964-2017. Així podrà resar la làpida que enterrés, per sempre, un històric del futbol mediterrani. Ahir dijous, tal com van publicar diversos mitjans, el Butlletí Oficial de l'Estat va publicar l'extinció del club, tal com ja va indicar el Jutjat Mercantil número 1 d'Alacant el passat 9 de març. És el final, ara sí definitiu, d'una entitat que va tenir un pas important per la categoria de bronze del futbol espanyol, amb 19 temporades a Segona Divisió B d'ençà que hi debutés el curs 1987-1988 amb quatre descensos intermitjos abans del darrer, cruel, en una eliminatòria de permanència contra el Betis B, la primavera de 2011. El curs 2010-2011 va ser, de fet, l'últim en què el Benidorm Club de Fútbol va competir oficialment, ja que el deute que acumulava en aquell moment, unit al descens a Tercera Divisió, va ser una llosa massa pesada per al club de la Marina Baixa, un dels diversos damnificats de la metàstasi de la bombolla immobiliària dins el món del futbol (com en d'altra mesura ho han estat el Villajoyosa, el Dénia, La Nucía o, fins i tot, l'Alicante).

Imatge: Captura de YouTube

Tot i acumular gairebé una vintena de temporades a la tercera categoria del futbol espanyol, el Benidorm només va disputar una fase d'ascens a Segona Divisió: va ser la temporada 2007-2008, sota les ordres de Luís García Plaza, que els alacantins van disputar la primera eliminatòria davant del Rayo Vallecano, que va empatar a un gol en l'anada a Foietes (molava mil cops més aquest nom que no pas l'actual, Estadio Guillermo Amor) i va imposar-se per 1-0 al partit de tornada al Teresa Rivero, en un partit que va estar marcat per l'allau de públic que hi va haver arran de la celebració del gol local i que va estar a punt de causar una tragèdia, recollida pel diari Levante amb un titular, diguem-ne, arriscat: "Caen el Benidorm y la grada del Rayo Vallecano". Va ser, com en molts casos, el principi de la fi. L'època de Vicente Pastor va comportar una injecció de diners important per dur el Benidorm al futbol professional, però només el curs 2009-2010, amb Joan Francesc Ferrer "Rubi" com a tècnic i uns registres golejadors exagerats per a la categoria (68 gols a favor i 51 en contra), els de la Marina Baixa van quedar-se a prop de tornar a disputar el playoff, però una pèssima ratxa final (una victòria en sis partits) va privar-los d'allargar la festa.


La temporada següent, la 2010-2011, va ser un autèntic despropòsit a Foietes, amb problemes econòmics constants que van convertir la salvació del Benidorm en una autèntica aventura. La manca de recursos va comportar una neteja gairebé total en una plantilla que, de la mà de Roberto Granero, mantenia cinc futbolistes de l'any anterior (Ayala, Chupe, Jaime Agulló, Ocaña i Víctor Banegas), per bé que a la pretemporada va ser capaç d'empatar a dos gols contra el Tenerife i de batre el Betis (1-0) el trofeu Vila de Benidorm. L'equip va aprofitar la inèrcia inicial mentre els problemes econòmics no van afectar el dia a dia i va obrir el mes de desembre derrotant l'Orihuela per la mínima i col·locant-se en cinquena posició. La derrota a Foietes contra el Teruel set dies després va iniciar una ratxa d'un punt de 21 possibles que va traslladar l'equip a la setzena posició en qüestió de mes i mig. D'aquí al final, amb la plantilla minvada de forces a causa de les baixes al mercat d'hivern (la més notable, la de l'habilidós extrem Yahvé Prieto), el Benidorm de Granero va flirtejar constantment amb les places de descens. De fet, va arrencar l'última jornada en 17a posició, conscient que si guanyava al camp d'un Alzira que havia protagonitzat una remuntada èpica, s'asseguraria disputar com a mínim l'eliminatòria de permanència. El drama al Luís Suñer Picó va viure un 0-2 (Ocaña i Guerra) que enviava els blaugrana a Tercera i regalava una última bala al Benidorm. 1-1 a Foietes i 3-1 a la Ciutat Esportiva del Betis. Era el punt i final real a 47 anys d'història; els deutes acumulats impedien, fins i tot, sortir a competir a Tercera Divisió l'any següent.


Què recordem, del Benidorm?
Del pas del Benidorm per l'elit del futbol modest recordarem, a banda de l'eliminatòria contra el Rayo, els dos enfrontaments a la Copa del Rei davant el Barcelona. El primer, el curs 98-99, després d'eliminar el Palamós, l'Elche, el Beasain i el Tenerife, va disputar els 1/8 de final contra el Barcelona de Van Gaal (0-1 a Foietes i 3-0 al Camp Nou). El segon, 10 anys després, contra el Barcelona de Guardiola, que no va tenir una eliminatòria fàcil: 0-1 a la Marina Baixa i 1-0, amb gol de Messi de penal al minut 86, al Camp Nou. I de fet, aquell Benidorm de Paco López (ara tècnic del Villarreal B), va gaudir d'ocasions per fer-la grossa davant els blaugrana. Els vuitens del final de la 1998-1999, tant com el de la 1991-1992, van ser el topall a la Copa del Benidorm.

Bastant més surrealista va ser, el maig del 2006, l'episodi que es va viure a Foietes just abans (mai millor dit) de tancar la Lliga davant del Barcelona B. Amb el Benidorm sense opcions de playoff (va acabar setè), una setmana mogudeta als despatxos va acabar amb l'acomiadament d'Ángel Pedraza, tècnic dels alacantins, durant l'escalfament de l'equip. Segons algunes versions, el president de l'entitat de la Marina Baixa, Vicente Pastor hauria reclamat a Pedraza alguns canvis en l'onze inicial arran d'algunes informacions que li haurien arribat al respecte de la possible compra del partit). Pedraza no va accedit a la petició de Pastor, que destituïa fulminant el tècnic sevillà. Curiosament, el Benidorm guanyaria aquell partit per 2-0 i privava el Barcelona B de totes les opcions de poder disputar un playoff que va acabar disputant la Gramenet (l'últim dels molts que van jugar els colomencs, de fet). En aquell Benidorm, que va arribar a tenir cinc entrenadors, hi havien futbolistes com Juli, Máyor, Jorge Molina, Fernando Martín, David de Navas o Raúl Garrido.

S'acaba el primer capítol del Benidorm-Lleida. Imatge: Fútbol Balear

19 cursos a Segona B donen per a molt. Fins i tot per a partits que comencen un dia i acaben un altre. Va passar el 13 de desembre de 2009, amb motiu d'un Benidorm - UE Lleida que marxava favorablement per als locals (2-1) quan al minut 83, el col·legiat Sergio del Río Ayete va suspendre el matx quan dues pedres van impactar a l'esquena i en una cama d'un dels seus assistents. Tot i que tots dos conjunts volien continuar el partit, l'àrbitre va mostrar-se inflexible. Durant setmanes, el Lleida va lluitar per no haver de tornar a Benidorm, entre setmana, per jugar uns 10 minuts. Va demanar els tres punts, jugar en camp neutral... però la Federació va obligar a disputar el final del partit un 27 de gener a les 8 del vespre. I hi va passar de tot, amb quatre grogues, una expulsió del visitant Jon Moya i dos gols. El primer, el 2-2, de Marc Sellarès, que igualava el duel per al Lleida. Ja en l'afegit de l'afegit, Del Río Ayete assenyalava penal a favor del Benidorm, dubtós per als catalans, que Luismi Loro s'encarregava de transformar. Un cop xiulat el final, crits i tensió a la gespa. I alguna protesta desafortunada tal com reflecteix l'acta d'aquell partit: "Hijo de puta, os tenía que haber matado la piedra, si tuviera ahora una piedra os mataría ahora mismo".

I més enllà del mitiquíssim 8-1 que el Benidorm va encaixar el 17 de setembre de 2000 -amb Clos Gómez com a àrbitre- davant aquella màquina futbolística que era l'Hospi de Lluís Pujol, el pas del Benidorm per Segona B ens deixa aquella gespa en no massa bon estat, sovint amb clapes a les àrees, les tanques publicitàries amb curvatura i els anuncis de continente, les lones verdes al gol nord, a prop de la línia del ferrocarril, la tribuna sense gairebé marquesina per protegir de la pluja els pocs aficionats que s'hi apropaven, alguna anècdota en sala de premsa que segur que l'amic Adrián Arroyo ens podrà explicar (si ho vol). Servidor hi ha estat dos cops, el primer, amb motiu d'un Benidorm 0-2 Hospi (2010-2011) amb una nit prèvia amb un grau positiu. Per no oblidar. Era el Benidorm de Michael Jordan, una d'aquelles dades mítiques que els malalts acabem recordant: Michael Jordan Muñoz Ballesteros (Cali, Colòmbia, 1991) va ser un futbolista del darrer Benidorm de la història, que només va jugar 4 partits, sempre com a suplent, entre Lliga i playoff. Evidentment, amb 95 minuts de joc com a bagatge, tots ens vam quedar amb el seu nom de pila: Michael Jordan. De pares catxondos n'hi ha arreu del món, definitivament.

Comentaris

  1. DEP Benidorm...

    T'has deixat l'anècdota dels aficionats del Celtic torrats animant els locals contra el Barça B.

    Un altre cadàver que greixa l'estadística de víctimes del "desarrollismo" turboeconòmic llevantí.
    Ara l'única esperança és veure renéixer un Foietes FC...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

#1 | Municipal de Verntallat - la Vall d'en Bas

Sol i boira de desembre a Verntallat amb el Puig Rodó de fons. Servidor té carnet de conduir. Corria la primavera de 2004 quan l'examinadora va tenir a bé aprovar-me l'examen al segon intent i després d'un recorregut amb alguna que altra falta "lleu"; no seré jo qui li discuteixi que m'aprovés, és clar. El següent cap de setmana vaig agafar el cotxe per fer un recorregut pel Baix Llobregat. Va ser, justament, el primer i darrer cop que vaig agafar un cotxe; de fet, si ara mateix us hagués de dir on és el fre, l'embragatge i l'accelerador, segurament necessitaria tres intents per encertar-la. Total, que quan em desplaço en solitari per anar a veure qualsevol partit, a 600 metres o a 1.000 quilòmetres, tocar tirar de transport públic si és que cap 'conductor' m'hi acompanya. I aquest va ser el cas del partit que motiva l'estrena d'aquest Blog; amb l'Hospi havent tancat el 2012 futbolístic el dia abans contra l'Onti

Pujant a la Font del Gos

Hi ha moltes maneres de fer el turista: hi ha qui viatja per veure paisatges diferents, hi ha qui ho fa per veure esglésies, hi ha qui ho fa per una qüestió gastronòmica i, fins i tot, hi ha qui ho fa per follar –no entrem en qüestions econòmiques-. De fet, n’hi ha alguns que barregem (algunes d’) aquestes coses i hi afegim els camps de futbol, de vegades de forma compulsiva, com qui no pot tornar de Palma sense un parell d’ensaïmades que acabes situant al compartiment superior de l’avió.  I tot fent inventari, i gaudint com un marrà al fang cada cop que viatjo i descobreixo un nou estadi o camp de futbol, t’adones que ben a la vora de casa hi ha terrenys de joc que paguen la pena visitar, bé per l’indret en què estan situats, per la història que amaguen, per detalls que només els Groundhoppers, els malalts del futbol modest, considerem oportú apreciar. En aquesta línia, servidor va detectar fa uns dies que a la ciutat de Barcelona hi ha més d’una cinquantena de camps de futbol

#7 | Barri Centre - Sant Joan Despí

Em podran qualificar de malalt, de friki i de moltíssimes altres coses. Segurament tingueu raó, però en el fons, molt en el fons, alguna neurona em fa reaccionar i prendre decisions amb una mica de sensatesa. Una d'elles és no mullar-me quan veig un partit de futbol... Bé, això si no juga l'Hospi a l'Estadi, on cal ser fidel i mantenir la zona de general, dempeus, a l'atac riberenc, caigui el que caigui. Però fora d'aquí, toca buscar alternatives. I vora casa, tampoc podem dir que hi hagi massa camps on una petita tribuna coberta permeti veure futbol aixoplugat i mínimament previngut de les inclemències meteorològiques. D'aquests pocs camps, dos són a Sant Joan Despí i entre les Planes i el Barri Centre, dissabte passat ens vam decidir pel camp més proper a l'estació de Rodalies d'aquesta localitat del Baix Llobregat, 6-7 minuts des de l'Hospitalet, dues estacions i uns deu minuts de passeig en direcció nord per arribar a un camp que és a to