TheCatalanGroundhopper

Aquesta és, sens dubte, una temporada diferent a la resta. No només pels obligats canvis de format en moltes de les competicions futbolístiques que acaben o arrenquen aquest 2020, sinó, precisament, pels motius que han generat aquesta situació. La crisi del Coronavirus ha condicionat (gairebé) tothom i el futbol, evidentment, no ha estat cap excepció. En clau estoniana, potser, l'afectació ha estat menor que en d'altres països: un campionat de primera divisió en any natural (març-novembre), 10 equips que juguen a quatre voltes i, el fet que, quan tot va petar, tot just s'havia disputat la primera jornada. La decisió de la federació va ser reduir la lliga de 4 a 3 voltes (passar de 36 a 27 jornades) i crear una segona fase amb els sis primers d'una banda, i els quatre darrers de l'altre. Total, entre tres i cinc jornades més per acabar aquest any estrany a finals de novembre o inicis de de desembre. El passat dissabte, la competició va arribar tot just al seu pri...

07860 - Formentera 26 de novembre de 2006. Set del matí. O més aviat. Servidor és a l’estació de Sants, tot esperant un tren regional amb destinació Lleida, el que va per la costa. 3 hores i pico després, arribo a la meta volant, que no destinació final. Descobreixo, més enllà de l’estació de busos, un club nocturn  amb un cartell on hi diu “ Nigth Club ”. M’horroritzo. Ho faig fins que pels volts de la 1 del migdia surt l’autobús direcció Barbastre. Hora i escaig després la trepitjo. Hora i mitja després hi jugava l’Hospi. 2-2. Aviat farà onze anys del que objectivament podria qualificar de bogeria futbolística, una bogeria aleshores vinculada inevitablement a una franja i dos colors. La vida passa i et canvia, les persones et fan canviar. I les “persones”, també. N’aprenem (o ho intentem). Però l’essència perdura. I la bogeria és manté intacta. Onze anys després, sense la franja vermella com a excusa, vaig fer l’enèsima bogeria, aquest cop amb destinació Formentera. Ll...

Mi sentirei di dirti / Che il viaggio cambia un uomo E il punto di partenza / Sembra ormai così lontano La meta non è un posto /Ma è quello che proviamo E non sappiamo dove / Nè quando ci arriviamo A. Simoncini, Valentini, A. Simoncini, Mich, Michele Camillini, Rocchi, Soumah, Berretti, Perrotta, Morelli, Matteo Camillini i Rossi. Celato, Bonfè, Lusini, Brici, L. Nanni, Zannoni, Seck, Bozzetto, M. Nanni, Mounssif i Raul Ura. Són els onzes inicials que van presentar dissabte passat la Libertas i la Virtus en el duel que va enfrontar tots dos equips amb motiu de la 3a jornada al Campionato Sammarinese. És a dir, la primera (i única) divisió del futbol de la Repubblica di San Marino . Durant el partit, l'assistent de la zona de banquetes, el senyor Tuttifrutti (no m'ho invento) donava indicacions a Broccoli (tampoc m'ho invento), suplent de la Virtus que no va disputar cap minut. Fa uns quants dies un amic em va dir que estava com un llum (i ojo, hi es...

He sentit a dir que hi ha gent a qui li costa més del compte. Parlo de fer de ventre lluny de casa, evidentment. El canvi d'escenari, passar a un entorn diferent i poc habitual, provoca un cert estrès. No sé si és una qüestió més mental que física, però el cert és que molta gent celebra la comoditat que aporta, també en aquest sentit, tornar a casa. Perquè la seguretat i la confiança que atorga sentir-nos amos de l'entorn és bàsica, mà de sant. Tornar a casa és, precisament, el que té més a prop l'Atlètic Balears d'ençà que la reunió que ahir dijous van tenir l'alcalde de Palma, Antoni Noguera, amb el propietari de l'entitat blanc-i-blava, Ingo Volkmann, fos profitosa pels interessos balearicos, que veuen com la possibilitat de recuperar l'Estadi Balear podria fer-se realitat en qüestió de mesos, fins i tot abans d'acabar la temporada en curs. D'aquesta manera l'afició de l'Atlètic posaria fi a un quinquenni de trànsit per un desert qu...

Hi ha moltes maneres de fer el turista: hi ha qui viatja per veure paisatges diferents, hi ha qui ho fa per veure esglésies, hi ha qui ho fa per una qüestió gastronòmica i, fins i tot, hi ha qui ho fa per follar –no entrem en qüestions econòmiques-. De fet, n’hi ha alguns que barregem (algunes d’) aquestes coses i hi afegim els camps de futbol, de vegades de forma compulsiva, com qui no pot tornar de Palma sense un parell d’ensaïmades que acabes situant al compartiment superior de l’avió.  I tot fent inventari, i gaudint com un marrà al fang cada cop que viatjo i descobreixo un nou estadi o camp de futbol, t’adones que ben a la vora de casa hi ha terrenys de joc que paguen la pena visitar, bé per l’indret en què estan situats, per la història que amaguen, per detalls que només els Groundhoppers, els malalts del futbol modest, considerem oportú apreciar. En aquesta línia, servidor va detectar fa uns dies que a la ciutat de Barcelona hi ha més d’una cinquantena de camps de fu...