Pujant a la Font del Gos

Hi ha moltes maneres de fer el turista: hi ha qui viatja per veure paisatges diferents, hi ha qui ho fa per veure esglésies, hi ha qui ho fa per una qüestió gastronòmica i, fins i tot, hi ha qui ho fa per follar –no entrem en qüestions econòmiques-. De fet, n’hi ha alguns que barregem (algunes d’) aquestes coses i hi afegim els camps de futbol, de vegades de forma compulsiva, com qui no pot tornar de Palma sense un parell d’ensaïmades que acabes situant al compartiment superior de l’avió. 

I tot fent inventari, i gaudint com un marrà al fang cada cop que viatjo i descobreixo un nou estadi o camp de futbol, t’adones que ben a la vora de casa hi ha terrenys de joc que paguen la pena visitar, bé per l’indret en què estan situats, per la història que amaguen, per detalls que només els Groundhoppers, els malalts del futbol modest, considerem oportú apreciar. En aquesta línia, servidor va detectar fa uns dies que a la ciutat de Barcelona hi ha més d’una cinquantena de camps de futbol, la majoria dels quals havia tingut l’oportunitat de trepitjar. La resta, pocs, encara estaven en vermell. Un, però, era totalment desconegut per a mi fins fa uns dies. 

I com que m’agraden els reptes, sobretot quan són estèrils a nivell vital, em vaig proposar deixar-m’hi caure, aviam què s’hi coïa. Parlem d’un terreny de joc gairebé ocult, que fa força anys que no acull activitat oficial, per bé que la calç que delimita el terreny de joc i les àrees convida a pensar que, extraoficialment, el camp viu les seves patxangues de tant en tant. Parlem d’un camp situat en un barri, crec, poc conegut com és la Font del Gos, que inicia la seva presència a tocar del Laberint d’Horta, per sobre del velòdrom que va acollir el ciclisme en pista als Jocs Olímpics de 1992. De fet, si voleu arribar en transport públic, a banda dels busos 45 i 185, que us deixen relativament a prop, potser el més còmode, per freqüència, és apropar-vos en metro fins a Mundet i caminar en direcció NE pels atrotinats carrers del barri. 

El típic accés a un camp de futbol. Els àrbitres, joiosos.

La idea, anar trencant per carrers amb noms de poblacions de la Catalunya interior (Mura, Castellar i Muntanyola) abans de desembocar al Torrent de Cal Notari. Un cop allà, fem via en direcció nord i pocs metres després que s’acabi l’asfalt / ciment continuem per una pista forestal que, més tard, ens faria pensar com (no) havien de sortir alguns àrbitres de la Font del Gos en cas que la seva actuació no hagués estat satisfactòria per a la parròquia local. 200 metres després (per dir alguna cosa), comencem a albirar el temple. I també un senyor gran, jubilat, sense samarreta, que remenava les plantes, arbres i horts que hi ha al perímetre del camp. A continuació, un resum del diàleg. En castellà, no fos cas que el senyor marxés.

- Buenas tardes, caballero.
- Hola. Pues aquí estamos, paseando, que me duelen las vértebras.
- Vaya...- He hecho una ruta de 14 km y ahora estoy pensando si ando más o vuelvo a casa.

- 14 km por aquí no se hacen en un rato. ¿Cuánto ha tardado?

- Vi salí el sol por ahí (assenyala cap a la Torre de Collserola) y bueno, hasta ahora. Me he ido parando a tomar el fresco, pero me gusta andar rápido. Ahora vengo de ahí arriba, no sé si lo conocerás, pero hace años había una caseta con un guarda que bueno, la palmó por un ataque de Viagra.

- Eso está bien (sincerament, tampoc sabia massa què dir).

El nostre confident

Surto de l’armari i li reconec que era allá “porque colecciono fotos de campos de fútbol y he visto que aquí había uno”. Allà hi jugava el CD Virgen del Camino, tal com deixa clar el ròtul que hi ha a la zona dels vestidors, pintats de blanc i verd. M’explica que fa temps que cap equip hi juga. “Este campo lo hicimos la gente del barrio, porque el Ayuntamiento no nos hacía mucho caso. Había un equipo con chavales del barrio, pero con el paso del tiempo y también por la droga cada vez había menos gente y dejaron de competir. Pero si te pasas algún día verás a jubilados (sic) corriendo y peléandose como si les fuera la vida”.

"Aquí jugó el Virgen del Camino"

Internet no aporta massa més dades. Per no dir gairebé cap. Del poc que podem trobar són l’escut del club i un pin, amb els colors blau i vermell que en cap cas concorden amb el blanc i verd corporatius (?) que envolten el terreny de joc. Un camp que es troba envoltat per una malla d’obra, fàcil de saltar fins i tot pels que no són Ruth Beitia. Un cop dins, el paradís, amb aquelles porteries clàssiques de fa anys amb els pals posteriors en corba, el terreny de joc de sorra (sauló), irregular, amb una nul·la separació entre la tanca perimetral i la muntanya, que explica que van haver de guanyar terreny a Collserola per poder-hi fer el camp... Les banquetes, baixes i d’obra, pintades de blanc, també deixen un regust de futbol autèntic, de barri, d’haver viscut mil batalles en l’anonimat d’un barri (mig) oblidat.

Banqueta d'obra. Amor

Mentre recorríem el camp, el nostre amic (ja el podem considerar així) continuava el seu relat, probablement agraït per la presència d’algú (per boig que fos) en aquella ubicació deixada de la mà de Déu. A tot el relat esportiu hi afegia un capítol botànic: “ves esos árboles detrás de esta portería (gol sud)? Los planté yo. Estos dos dan aguacates. Uno es macho y el otro es hembra. Lo sé yo porque llevo muchos años viéndolos y los conozco”. Alvocaters femelles, alvocaters mascles... La tarda es complicava. Més, encara, quan a la meva pregunta sobre els senglars responia que “lo raro es que no anden ya por aquí. Son malos, los peores animales que hay. Los pequeños sobre todo. Bajan aquí y arrasan con todo”. Sort que el camp és de terra... 

Els arbres del nostre amic guarneixen l'accés a la Font del Gos

Ens distanciem mentre el nostre home comença a etzibar cops de pal a un noguer que, evidentment, també havia plantat ell feia anys. Un darrer passeig pel camp, acollonit després de saber que hi podia haver senglars per allà voltant (ojalá senglars Groundhoppers, eh?) i dubtós davant de la pallissa que l’amic senderista li estava clavant al pobre arbre. Ja havia recollit la seva roba de la taula que hi havia a tocar del que, segurament, deuria ser el bar en temps d’activitat. El sol es ponia i l’ombra començava a fer-se forta a la Font del Gos, tot enfosquint el cartell que hi ha penjat a l’accés al terreny de joc: “Perros No Gracias”. Sense punts.