TheCatalanGroundhopper

7 anys després, el Futbol Club Martinenc tornarà a assaborir la Tercera Divisió, ara anomenada Tercera RFEF de manera totalment innecessària. Són anys amb la fletxa cap amunt al Guinardó, ja que aquest és el segon ascens consecutiu de categoria, després que l’any passat pugessin de Primera Catalana a Lliga Elit a la Bàscula. Enguany, els de Toni Carrillo han fet una temporada on han anat clarament de menys a més; després d’una arrencada irregular amb 5 punts de 18 possibles, els diables vermells van anar greixant la màquina i d’ençà que van perdre a Vilafranca a finals de novembre van enllaçar 19 partits consecutius sense perdre, la tercera millor ratxa del club aquest segle, tal com recordava el compte oficial a Twitter. Després de la desil·lusió de dissabte passat amb la pilota d’ascens perduda a casa contra la Pobla de Mafumet, ahir el Martinenc va certificar l’ascens amb un empat sense gols al camp de l’Atlètic Sant Just, que gràcies a aquest puntet també va assegurar-se la seva co...

Pensem-ho bé: què fa que algú decideixi, de forma lliure, aguantar un partit de la sisena categoria del futbol estatal més de dues hores sota la pluja, amb paraigua o caputxa, sense lloc on resguardar-se? El futbol té aquesta vessant incomprensible, diria que impossible d’explicar de forma cabdal. I aquest misteri és el que fa que ens apassioni per sobre de tot, sense entrar en cap raó que ens serveixi de justificació. I per això, amb alegria o amb drama, partits com el d’aquest dissabte al Guinardó són un regal només per als afortunats que havien decidit passar una tarda de dissabte sota la pluja. I amb una quota de drama que només els finals de temporada poden oferir. Una festa passada per aigua per un Martinenc que ha hagut d’ajornar el seu ascens, com a mínim una setmana, que s’ha trobat amb un senyor rival, una Pobla de Mafumet que ha tallat la ratxa de 19 partits sense perdre dels diables vermells, que malgrat el cop arrencaran la darrera jornada com a líders i tornant a dependre...

És clar: són 17 jornades sense perdre. Sí, disset. I un equip no arriba a una xifra com aquesta per casualitat, per sort. Pocs podíem esperar que un equip acabat d’ascendir fos capaç d’oferir aquestes prestacions, però el Martinenc ja fa un bon grapat de setmanes que s’ha guanyat el dret a somiar en absolutament tot. Ahir, els del Guinardó tenien un partit de pinyol vermell amb un Prat que els visitava compartint puntuació a la taula. I a l’hora de la veritat, més enllà del disgust inicial, el Martinenc ha estat millor. Superior. I ha sumat tres punts que a l’espera del que passi avui a Olímpia li gairebé assegura la promoció d’ascens com a premi provisional. Parlàvem de disgust inicial perquè quan ambdós equips tot just buscaven el seu lloc a la gespa, una indecisió entre la defensa i el porter del Martinenc l’ha aprofitada Adri Rivas per avançar el Prat quan només acumulàvem quatre minuts de joc. Ara caic, ara m’aixeco, deuen haver pensat els homes de Toni Carrillo, que han reaccio...

Si haguéssim d’enumerar les raons que ens van enganxar al futbol, probablement no acabaríem la llista fins d’aquí uns dies. Una d’aquestes raons, probablement, sigui la imprevisibilitat, allò de merèixer i no guanyar. O el contrari. Aquella incertesa de no saber què i quan pot passar el que menys esperes que passi. Una mica com el que ha passat aquest migdia al Guinardó, en un dels derbis més destacats del curs al futbol català. En un campionat tan igualat i esbojarrat com és la Lliga Elit, el Martinenc i el Júpiter es presentaven al duel amb dinàmiques ben diferents: 10 de 15 pels de Toni Carrillo i 3 de 15 pels de Juanjo García. Malgrat les ratxes, tot just tres punts separaven els vermells dels grisgrana a la classificació. Potser per aquesta igualtat, el partit va arrencar amb cert respecte per part de tots dos conjunts, sense gaire punts d’atracció per un públic que al final ha acabat mig omplint la graderia (i la rampa) del feu del Guinardó. El Martinenc ha volgut dominar, però...