Estònia (sempre) és el paradís

Aquesta és, sens dubte, una temporada diferent a la resta. No només pels obligats canvis de format en moltes de les competicions futbolístiques que acaben o arrenquen aquest 2020, sinó, precisament, pels motius que han generat aquesta situació. La crisi del Coronavirus ha condicionat (gairebé) tothom i el futbol, evidentment, no ha estat cap excepció. En clau estoniana, potser, l'afectació ha estat menor que en d'altres països: un campionat de primera divisió en any natural (març-novembre), 10 equips que juguen a quatre voltes i, el fet que, quan tot va petar, tot just s'havia disputat la primera jornada. La decisió de la federació va ser reduir la lliga de 4 a 3 voltes (passar de 36 a 27 jornades) i crear una segona fase amb els sis primers d'una banda, i els quatre darrers de l'altre. Total, entre tres i cinc jornades més per acabar aquest any estrany a finals de novembre o inicis de de desembre.

El passat dissabte, la competició va arribar tot just al seu primer punt referencial: la fi de la primera volta. No és senzill calibrar l'efecte que la pausa de dos mesos ha tingut en els equips, que ja havien realitzat una temporada de 6-8 setmanes abans de l'aturada. En un campionat força polaritzat, si ens atenem a la classificació actual no podem sorprendre'ns per massa més que el terrible inici de lliga del Narva Trans, que després de nou partits tanca la classificació amb tres punts, encara no coneix la derrota i ja ha viscut un relleu a la banqueta. Almenys, són finalistes de Copa. Però anem per parts.

El Flora és el clar dominador de la competició a dia d'avui. Amb 25 punts de 27 possibles, el campió vigent només va cedir un empat a casa davant del Tammeka en el primer partit post Covid. El domini dels homes de Jürgen Henn no és tan sols qüestió de resultats: el bon joc desplegat en la majoria de partits els ha permès resoldre amb certa solvència situacions adverses com els partits contra el Kalju o el de l'Elva a la semifinal de Copa, però també ha convidat a alguna exhibició com la del derbi contra el Levadia, amb un 4-0 que encara pot deixar content l'actual etern rival. Com sempre, el capità Konstantin Vassiljev dirigeix l'orquestra amb mestria tot i el pas dels anys. Enguany, però, el '14' dels ratllats compta amb la inestimable ajuda de Rauno Sappinen, màxim golejador del campionat amb 10 gols. Queda molt per davant, però es fa difícil pensar que el Flora no revalidarà el títol i, a més, que ho farà amb un marge de temps i punts més que generós.

I ho farà, en gran part, per la irregularitat dels seus rivals, especialment del Kalju i del Levadia. De fet, cap dels dos ocupa ara mateix la segona posició, propietat del Paide. Els blaugrana volen demostrar que l'enorme temporada 2019 no va ser cap casualitat i tot i la inesperada ensopegada a casa amb el Tulevik, han sumat sis victòries en nou partits. Siim Luts és el màxim realitzador d'un equip que, malgrat l'1-8 inicial contra el Kalev, tampoc està destacant per una gran facilitat golejadora. Defensivament, ha trobat equilibri i ja fa quatre partits que manté la porteria a zero. Recepta similar a la del Nõmme Kalju FC, que com el líder només ha encaixat cinc gols i, curiosament, sempre com a local. A casa, els Roosad Pantrid no troben la tecla: dues victòries i tres derrotes. La derrota a mans del Legion va ser la gran sorpresa del que portem de lliga, però el seu bon rendiment a domicili, amb 15 punts de 15 possibles, permet el Kalju lluitar amb motius de pes per la segona plaça.

A un punt de Paide i Kalju hi trobem un Levadia que ha guanyat un dels últims cinc partits i que ja veu el Flora a vuit punts. Martin Reim va deixar la selecció amb un regust amarg pels darrers resultats i no sembla que al Levadia passi pel seu millor moment. Molt fràgils al darrera, els tallinnesos han rebut 10 gols als darrers tres partits, sis dels quals contra rivals teòricament més dèbils com el Tammeka i el Narva Trans. Del derbi contra el Flora, millor ni parlar-ne: imatge molt fluixa que va fer planar núvols negres sobre el Levadia. La propera jornada, duel cabdal contra el Kalju per recuperar confiança o... que el Viljandi Tulevik el pugui avançar. Amb un Paide que sembla confirmar la bona sensació del curs passat, els grocs s'adjudiquen el títol d'equip revelació. 15 unitats pels viljandesos, que guanyen marge amb la zona baixa i encaren el futur amb confiança. Han guanyat gairebé tots els partits de la seva lliga, bescanviant la derrota a Tartu amb el triomf sonat a Paide. Pavel Marin i Herol Riiberg s'han erigit en els seus futbolistes franquícia, per bé que el bloc és el que està ajudant a tenir un inici tan brillant.

A partir d'aquí, la lluita per fugir de l'infern l'arrenquem amb el duel entre Tammeka (11 punts) i Kuressaare (10 punts). El Tammeka s'ha confirmat com un equip aspre i de difícil competir. Són el tercer equip menys golejat i han estat capaços de sumar com a visitants davant Flora i Tammeka, fita a l'abast de ben pocs conjunts. Els de Kaido Koppel tenen dificultats evidents per crear perill, però la bona tasca defensiva i les bones actuacions de Karl Pechter fan que els universitaris encara tinguin marge per créixer. També el té el Kuressaare, per bé que els 10 punts sumats en nou jornades ja converteixen aquesta arrencada en tot un èxit pels saaremencs. Amb l'ucraïnès Kozhukhovskiy (reconec que sempre miro el nom abans d'escriure'l) com a tècnic, els vikings han fet una passa endavant en alguns aspectes del joc: no renuncien a la pilota més enllà del rival i han guanyat presència en àrea contrària en comparació amb altres anys. El resultat, tres victòries contra rivals directes que li han donat aire respecte les últimes dues posicions. Silver Alex Kelder i Otto-Robert Lipp han estat dos dels homes més destacats, però la lesió del darrer va suposar una frenada en la tendència positiva dels illencs. 

La vuitena plaça és pel Kalev, que després de l'1-8 de la primera jornada va viure un canvi a la banqueta. Després de l'aturada, els xocolaters han trobat més equilibri tot i les mancances típiques d'una plantilla, novament, molt jove. A més, el canvi de camp del Kalevi al Kadrioru, per superfície i dimensions, tampoc ajuden a un conjunt que tot fa pensar tornarà a lluitar fins al final per seguir un any més a la màxima categoria del futbol estonià. El mateix objectiu que té el Tallinna JK Legion, debutant a la Meistriliiga. Els russòfons han tingut un ascens meteòric en els darrers anys i amb menys canvis dels esperats estan plantant cara en una lliga complicada. El gran taló d'Aquil·les dels de Denis Belov és, sens dubte, l'apartat ofensiu: tres gols (dos de Satov i un d'Artjunin, defensa) en nou partits compliquen l'empresa per un equip que, d'altra banda, resulta complicat pels rivals: bona feina defensiva (12 gols rebuts) i només el líder ha estat capaç de fer-li tres gols (i en la primera jornada).

I qui tanca el xou? Doncs per sorpresa de molts (també de qui us parla), el Narva Trans. Els fronterers encara no han guanyat cap partit de lliga i, amb 3 punts, són cuers de l'A.Le Coq Premium Liiga. Per molts motius, resulta xocant veure el Narva en la situació actual, un club que sempre ha estat a la màxima categoria del futbol estonià i que enguany, amb el turc Cenk Özcan, buscava fer un salt qualitatiu pel que fa al joc, als resultats i als objectius del club. Res més lluny de la realitat, tot i les bones vibracions que l'equip va transmetre als primers partits, amb un joc vertical i atractiu que no es va traduir en resultats. Un gol del Flora al darrer minut va impedir que l'equip sumés davant del líder; sis dies després, el Narva naufragava a Saaremaa tot i situar-se 0-2 al marcador. Amb la pressió per guanyar i unes actuacions arbitrals poc lluïdes (especialment a Paide), l'equip va perdre el nord i club i tècnic van rescindir la seva relació contractual. Amb Oleg Kurotškin com a cap visible, el Narva sembla haver recuperat sensacions: 4-1 al Kalev i classificats per a la final de Copa del 4 de juliol i partidàs contra tot un Levadia, amb un 4-4 final tot i jugar una hora amb 10 homes. Tot fa pensar que amb homes de la talla de Geoffrey, Irie, Zakarliuka o Sobtšenko, el Narva Trans encara té marge sobrat per capgirar una situació ara mateix complicada.

A més, caldrà veure de quina manera incidirà el fet que, a partir d'aquest 1 de juliol, el públic pugui tornar a accedir als estadis estonians (fins a un màxim de 1.000 espectadors). No seria la lliga estoniana una competició amb un seguiment massiu, precisament, però en camps recollit com pot ser el del Kalju (on recordem els locals només han sumat el 40% dels punts), el factor ambiental pot desequilibrar la balança en situacions d'igualtat extrema.