I ella sola es va morir | UDA Gramenet

Onze inicial de la Grama en un amistós d'estiu a l'Hospitalet (agost de 2013).

27 de juny de 1993. 29 de juny de 1997. 25 de juny de 2000. 29 de juny de 2003. 27 d’octubre de 2004. 2 de febrer de 2005. És un petit resum de les dates marcades en vermell al calendari història de la Unión Deportiva Atlética Gramenet. A aquests dies per recordar cal afegir-hi, desgraciadament, el 18 d’octubre de 2026. O altrament dit, el dia de la crònica d’una mort anunciada. Diumenge passat, al Masnou, la Grama, l’autèntica, tenia programat el seu partit de lliga del grup 18 de Quarta Catalana contra el segon equip del Racing Vallbona. No s’hi van presentar. Sembla ser que tampoc tenien autorització per actuar com a locals a la localitat maresmenca. Era el tercer cop que passava aquesta temporada, una circumstància que suposa una exclusió que s’hauria de confirmar aquest dijous... si no fos perquè l’equip colomenc ja figura com a retirat de la competició malgrat. La gran incògnita a partir d’ara és saber si aquest serà un punt i seguit, un punt i apart o el punt i final que tanqui per sempre dècades i dècades d’història d’un club mític i referent del futbol barceloní i català durant un bon grapat d’anys, però que ha viscut dues dècades turbulentes que han desembocat en un marasme de difícil solució.

Com s’hi ha arribat a aquesta situació és difícil d’explicar i de condensar en poc espai. I segurament també és impossible amb temps infinit. Situar cronològicament l’ocàs de la Grama és complicat, però l’última “gran” temporada va ser ara fa 20 anys, quan els colomencs van acabar quarts a Segona B i van disputar la seva setena promoció d’ascens al futbol professional. La setena tampoc va ser la bona: l’aventura va acabar a la semifinal, a l’Helmántico, a mans de la desapareguda UD Salamanca. El canvi de paradigma arriba amb el relleu a la presidència, tres anys abans. Antonio Morales, directiu i president de l’entitat durant més de dues dècades, deixa la presidència en mans de Francisco Ortega. És aquí on comencen un seguit de temporades amb problemes econòmics cada cop més habituals i un reguitzell d’homes, alguns amb identitat inventada com va ser Tony Thomson (història que està perfectament explicada a Tercera.cat de la mà del periodista Roger Sánchez), per mirar de redreçar el rumb d’una entitat ferida de mort. Per si no n’hi hagués prou, el cas Pretòria també va esquitxar la Grama. L’any 2011, l’equip baixa a Tercera Divisió en una temporada on un total de 34 futbolistes participen algun minut amb els colomencs.

Aquest que s'amaga era Tony Thompson, la identitat d'un senyor que es deia Antonio Pastor. Imatge: El 9

L’equip va estar-se tres anys a Tercera abans de consumar un altre descens l’any 2014, una temporada en la que ja es va haver de vendre el futbol base a la Fundació Hermes per mirar de saldar part del deute acumulat al llarg dels anys. Per acabar-ho d’adobar, l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet els va fer fora del Nou Municipal i la Grama va començar un periple per camps de l’àrea metropolitana de Barcelona i més enllà on pogués continuar amb la seva activitat. L’últim gol de la Grama a casa seva el va fer Rubén Canelada, un 4 de maig de 2014 (1-0 vs UE Figueres). A partir d’aquí, Tiana, Sant Adrià-Trajana, Pomar, Carmel, Agapito Fernández, l’Àliga i, finalment, el Masnou, han estat els terrenys de joc on els colomencs han actuat com a locals.

La Grama, de local a l'Agapito Fernández del Poblenou. Temporada 2021-2022.

Anys que han estat de davallada constant pel que fa a les categories. El de 2014 va ser el primer de tres descensos consecutius que va acabar amb la Grama a Tercera Catalana. Van salvar la categoria l’any 2017 i la temporada següent van aconseguir l’ascens, l’últim a dia d’avui, tot derrotant el Can Parellada egarenc en una promoció d’ascens. S’hi van estar quatre anys, però la pandèmia va acabar de rematar el club amb dos descensos seguits (2022 i 2023) que van enviar l’equip a Quarta Catalana, l’últim nivell del futbol català. Setens el 2024, vuitens el 2025 i onzens la temporada passada. No hi ha hagut, de moment, quarta temporada. Per primer cop en la seva història, la UDA Gramenet haurà deixat de competir oficialment. Almenys, durant un any.

El dubte del futur plana ara de forma lògica en una entitat històrica, centenària si fem cas de la data de fundació del FC Gramenet, una de les tres entitats que mitjançant una fusió van ajudar a néixer, l’any 1945, la Unión Deportiva Atlética Gramenet. Referent també del futbol base, especialment al voltant dels anys 2000, els colomencs van estrenar-se a Tercera Divisió l’any 1956. Sis temporades en set anys i l’inici d’un període de presència primordialment en categories catalanes tret d’algunes excepcions. No va ser fins ben entrada la dècada dels 80, ja amb Morales com a president, que la Grama va tornar a Tercera Divisió. Ho feia al vell camp del Fondo, un camp de terra que als que tenim una edat però no tanta com per haver-ho viscut fa rabieta no haver pogut gaudir. L’any 92 la Grama va guanyar la lliga de la mà de Paco Martínez Bonachera, que juntament amb Julià Garcia és el tècnic que ha deixat més empremta històrica a Santa Coloma. L’equip, però, no va poder encendre la flama de l’ascens ja que va perdre la lligueta d’ascens, un fet que s’acabaria convertint en un clàssic.

El camp del Fondo, testimoni del creixement de la Grama fins l'any 1994. Imatge: Badalona Recuerdos

L’any següent, malgrat acabar en segona posició al grup 5 de Tercera Divisió, la Grama sí que va aconseguir l’anhelat ascens a Segona Divisió B després de superar a la fase d’ascens el filial del Mallorca, el Pinoso i el Mar Menor. 27 de juny de 1993. L’estrena a la categoria de bronze del futbol estatal va ser immillorable: campions de grup. Hi deuria contribuir el factor Fondo, un dels sis camps de terra que hi havia a la lliga aquella temporada al grup 3 (els altres cinc equips van ocupar les cinc darreres posicions, curiosament). A la lligueta d’ascens, però, la Grama va pagar la patenta i va acabar última de grup superada pel Sestao, el Jaén i l’Ourense, que va ascendir a Segona Divisió de la mà d’un mite de les banquetes com és l’Antoni Teixidó.

La temporada 1994-1995 va ser la de l’estrena al Nou Municipal de Santa Coloma. El llistó del curs anterior era difícil de superar, però els colomencs van acabar segons en una lliga que va començar amb Bonachera a la banqueta i que va acabar amb Roberto Puerto. A la lligueta d’ascens, amb la UD Las Palmas, Jaén i Alavés al grup, els vitorians van assolir l’ascens. Després d’un any de transició (vuitens a la 95-96), la Grama va tornar a promocionar a la 96-97. Tercera posició a la lliga. Ja eren anys de PC Fútbol: Morales, Carmona, Juli, Cámara, Tarsi, Curro Torres, Dolz... i García Escribano a la banqueta. A la lligueta, primera bola d’ascens en un duel directe en l’última jornada a Chapín. Amb l’Sporting B i el Lemona fora de joc, la Grama “només” havia de puntuar al camp del Xerez. Primera decepció: 1-0 i ascens pels andalusos.

Primera decepció: Xerez. Captura: Canal Sur.

Després de dos temporades sense segona fase, el retorn de Paco Martínez Bonachera abans de l’arribada del nou mil·lenni va regalar a la Grama la quarta lligueta d’ascens en set anys. Abans, la Grama havia viscut un duel històric a la Copa contra el Valencia... al Narcís Sala, per la negativa dels che a jugar en gespa artificial. 0-1 per als visitants. Tornem a la lligueta. Aquell grup B va ser d’infart, amb una última jornada on els quatre equips tenien opcions d’ascens (Grama i Ourense tenien 7 punts i s’enfrontaven a la Gimnástica i al Jaén, que en tenien sis). 25 de juny de 2000. Els catalans, per tant, havien de guanyar al Malecón davant d’una Gimnástica que havia de guanyar i esperar per pujar. El desenllaç va ser dramàtic: al minut 84 la Grama perdia per 2-0 i l’Ourense i el Jaén empataven. Al 85, Lluís González marcava el 2-1 dels colomencs i els deixava a un gol de l’ascens. Com a l’Ourense, que un minut després i de penal encaixava el 0-1 que feia ascendir el Jaén. Amb l’average entre andalusos i càntabres igualat, el general afavoria el Jaén per dos gols: la Gimnástica li havia de fer dos gols més a la Grama. I la Grama, dos a la Gimnástica. Final sense sentit que acabava amb el 3-1 local i amb un ascens del Jaén a més de 800 quilòmetres de casa. Segona decepció.

El triomf a la penúltima jornada aplanava per a la Grama el camí d'un ascens que tampoc va arribar: Imatge: Canal 33

Va ser la primera de tres promocions en quatre anys. La del 2000-2001, després de quedar campions de lliga per segon cop, va ser per oblidar. Només un punt de divuit i ascens per un Xerez que tornava a creuar-se en el camí d’una UDA Gramenet que va seguir persistint. Temporada 2001-2002, nova aventura a la Copa. Eliminen el Beasain i reben l’Osasuna. A ‘Sadrià’, a l’actual Ciutat Esportiva Dani Jarque. La normativa afavoria els grans i els navarresos no van voler trepitjar la gespa sintètica de Santa Coloma. 1-2. La temporada següent els colomencs, dirigits per Ferran Manresa, tornen a rebre un primera a la Copa: el Mallorca. El partit també es juga al camp de l’Espanyol B i, novament, els colomencs cauen per la mínima (0-1). L’equip acaba quart a la lliga, amb un relleu a la banqueta al tram final: arriba Julià Garcia. De la mà del tècnic vallesà, l’equip es marca una fase prou bona, amb 10 punts de 15 possibles i amb l’ascens. 29 de juny de 2000. Arribem a l’última jornada amb la Grama líder (10 punts) i Real Unión i Málaga B amb 9 punts. Duel directe a Irun i el Málaga B rebia un Lanzarote sense opcions. Sabeu qui va pujar, oi? Empat a l’Stadium Gal amb un gol de la Grama (Alvero) al minut 88. Els sis minuts restants van ser un caos absolut, amb dues bones ocasions dels colomencs per fer el gol de l’ascens i amb una decepció final conjunta: l’empat a Irun donava l’ascens al filial del Málaga. Tercer cop de porta a l’ascens.

Irun. Tercera decepció. Captura: Teledeporte

Potser va ser el dia que va estar-hi més a prop. I el darrer dia que la Grama va acaronar el somni de trepitjar el futbol professional. Només tres anys després, els colomencs van tornar a disputar una fase d’ascens, ja amb un format d’eliminatòries. Amb Emilio Remírez a la banqueta, la Grama no va passar de semifinals i va caure eliminada per l’extinta UD Salamanca (2-3 a Can Peixauet i 3-1 a Salamanca). Un any abans, però, l’exit de la UDA Gramenet havia succeït en una altra competició: la Copa del Rei. Després d’eliminar el Benidorm a la prèvia, el 27 d’octubre de 2004 la Grama feia saltar la banca i eliminava el Barcelona dels 1/32 de final amb un recordat, mític i històric gol d’Óscar Ollés a la pròrroga. La gesta de l’equip de Julià Garcia no es va aturar aquí i dues setmanes després es va pelar un altre equip de Primera: el Levante. Els granota s’havien avançat amb una diana de Jofre Mateu, però un gol en pròpia porta d’Alexis i el 2-1 de Miki Albert classificaven els colomencs per als vuitens de final. Allà hi esperava la UE Lleida, aleshores a Segona Divisió. A doble partit, la Grama els va superar amb un 2-0 a Santa Coloma. La derrota per la mínima al Camp d’Esports, doncs, classificava la Gramenet per als ¼ de final, resseguint el camí de la UE Figueres només tres anys abans. El rivals als quarts de final va ser tot un Betis. A Santa Coloma, Grama i Betis van empatar a dos gols (Juanito (pp), Ollés / Fernando, Assunção). Tot obert de cara a la tornada al Villamarín. En un partit boig, el Betis s’imposava per 4 a 3 davant d’una Grama que mantindria opcions de passar a semifinals (s’hi va quedar a només un gol) fins el darrer instant del partit i va rebre l’ovació de la parròquia verdiblanca.

Al final va ser la Grama la que li va passar la mà per la cara al Barcelona. Imatge: Diario AS

Les dues dècades posteriors han estat de pocs somriures per a la parròquia cada cop més escassa d’una Grama que ha acabat expulsada de casa seva, substituïda per una entitat presidida per la persona que va portar la Grama a les fites més altes mai aconseguides a la ciutat, voltant per camps aliens i apropant-se a una mort que, a dia d’avui, i amb la retirada de la competició ja confirmada de manera oficial, sembla més a prop que mai. Queda el llegat, tardes i nits històriques. D’èxits i també de decepcions, d’aquelles que atorguen sentit a la passió que ens desperta el futbol. És evident, però, que no s’han fet les coses bé. Gens bé, de fet. Però aquella dita que diu que entre tots varen matar-la i ella sola es va morir, li va com l’anell al dit a una història bonica amb un final trist.