Un altre ascens al Palomar

Ginesta no ho sabem, però de flama sí que n'hi va haver, ahir al Narcís Sala.

Després d’arrencar el curs amb força dubtes, amb una arrencada farcida de resultats desfavorables, la Unió Esportiva Sant Andreu va saber reinventar-se per donar la volta a la situació i fer valer el seu cartell de favorit a l’ascens a Primera RFEF. L'èxit s'ha assolit al segon intent, després de la derrota a Paterna, que tallava la ratxa de nou victòries consecutives, una marca només superada en aquesta categoria, fa tres temporades, pel filial de l’Athletic Club, que en va sumar tretze. Ahir, a casa, al Narcís Sala i davant de la seva gent, els quadribarrats no van fallar i tornen a la categoria de bronze després d'11 anys d'absència. Així, l’ambiciós projecte quadribarrat encapçalat per l’empresari Taito Suzuki aconsegueix escalar el primer graó amb un nou ascens que se suma als que l’entitat andreuenca ha sumat al llarg de la seva història. Vaja, que ens ho hem fet venir bé per recordar els ascensos més importants (aparcarem els cops durs) de la Unió Esportiva Sant Andreu al llarg de la seva història, amb el primer ascens a Segona Divisió, ja fa 76 anys, com a punt de partida.

Feia 16 anys que la UE Sant Andreu no aixecava un trofeu. De Lliga.

1950 Contra l'Erandio a Saragossa

El de 1950 va ser, podríem dir, el primer gran ascens de la Unió Esportiva Sant Andreu, ja que li va permetre assolir per primer cop la Segona Divisió, la categoria de plata del futbol estatal. Va ser, com no podia ser de cap altra manera, per un camí tortuós. Benito García era l’entrenador d’aquell equip, que va proclamar-se campió del grup 3 de Tercera Divisió, format per equips catalans, mallorquins i valencians. Les dues primeres places (l’altra va ser per al Tortosa) donaven dret a la lligueta d’ascens amb els dos primers classificats dels grups 1 i 2, a banda del Tortosa. Deu jornades que van deixar el Logroñés i el Huesca (que ja havien encapçalat la classificació del grup 2 però en ordre invers) com a premiats per l’ascens directe. Sant Andreu i Tortosa van quedar tercer i quart, respectivament, i van haver de disputar una eliminatòria directa contra els dos equips de Segona Divisió que havien caigut en plaça de promoció de descens. En el cas dels quadribarrats, el rival va ser l’Erandio biscaí i el partit, únic, es va disputar al vell camp de Torrero, a Saragossa. Aquell 9 de juliol, els andreuencs van ser netament superiors als bascos si fem cas de les cròniques i van imposar-se per 3-1 gràcies a un triplet del seu davanter centre, l’osonenc Joan Vivet. Era el primer gran èxit de l’entitat que presidia en aquell moment un tal Narcís Sala.

1969 Un ascens al Collao

Font: Mundo Deportivo

Van haver de passar gairebé dues dècades per veure el segon i, fins el moment (no va poder ser a Lugo, Ponferrada ni a casa contra el Barcelona B) darrer ascens de la UESA a Segona Divisió, categoria on hi van militar durant vuit temporades consecutives i que va dibuixar, categoria en mà, l’època més daurada de l’entitat de Sant Andreu del Palomar. L’ascens es va haver de suar, sobretot vist el sistema de competició. Els andreuencs es van proclamar campions del grup català de Tercera, per davant del Terrassa i el Calella, però aquesta primera plaça era el pas previ a una eliminatòria directa per l’ascens amb un altre campió de grup, que va resultar ser l’Osasuna. El Sant Andreu va guanyar el partit d’anada, disputat al vell camp del carrer Santa Coloma, per la mínima (1-0, gol de Martín). Set dies després al Sadar i davant de 25.000 espectadors, els navarresos repetien marcador, ara al seu favor. Això conduïa la resolució a un desempat, dos dies després, a la Romareda. Allà, els rojillos s’imposaven per 2-0 als homes que dirigia Patro Gómez i assolien l’ascens a Segona Divisió. Als quadribarrats els quedava la repesca, davant d’un Alcoyano que havia quedat 13è a Segona, tot ocupant plaça de promoció. Partit d’anada a Sant Andreu que acabaria amb empat a dos gols, amb un doblet de Marín, que eixugava en dues ocasions l’avantatge dels alcoians. Set dies després, l’eliminatòria quedava resolta al Collao amb la victòria per 1 a 2 del Sant Andreu. Aquell 6 de juliol, Giralt s’erigia en heroi andreuenc amb dos gols, el darrer a tretze minuts de final, que permetien el retorn del Sant Andreu a la categoria de plata després de 16 anys d’absència.

1990 Favor a la Verneda i festa a Blanes

Després del favor del Júpiter contra l'Europa, els quadribarrats van rebre el passadís del Blanes. Font: Mundo Deportivo

Aquella època daurada va passar a millor vida i el Sant Andreu va trigar a tornar a assaborir un ascens. 21 anys, concretament. Ho feien després de passar-se deu anys consecutius a Tercera Divisió, els andreuencs aconseguien el campionat de lliga i el consegüent ascens directe per davant del segon filial del Barcelona, malgrat que el dia D el rival era un altre. Dirigits per Jaume Creixell (va ser la primera de les seves quatre etapes com a tècnic dels quadribarrats del Tigre de Sants), el 6 de maig de 1990 els quadribarrats van pujar a Segona B... gràcies al favor d’un tercer equip. I és que la derrota aquell migdia de l’Europa al camp del Júpiter per 4 a 3 feia matemàticament campions els quadribarrats, que a la tarda visitaven el camp dels Pins de Blanes. Els de Creixell van rebre el passadís d’honor per part dels selvatans i, a més, van emportar-se la victòria per la mínima (0-1).

2000 Feina feta a casa contra el Sant Cugat

Si fem números deu haver estat l’ascens més fàcil de la història de la UE Sant Andreu, però també el més obligat. Perquè en una època complicada, els quadribarrats havien perdut la categoria l’any anterior. De Tercera a Primera Catalana. Trànsit per l’aleshores cinquena categoria del futbol estatal, cota massa baixa pel que estava acostumat a tastar un històric del futbol català. De la mà de Jaume Creixell, els quadribarrats van assolir una de les tres places d’ascens a la jornada 32, encara amb sis partits per davant. Van fer-ho a casa, al Narcís Sala (aleshores de gespa natural) i davant del Sant Cugat, al qual van derrotar per un contundent 4 a 0. Tres setmanes després, els andreuencs es proclamaven campions de Primera Catalana amb una altra golejada, en aquest cas davant el Pobla de Mafumet (5-2). Deures fets i retorn a Tercera Divisió només un any després.

2005 Remuntada contra el Mazarrón

Imatge: sant-andreu.com

Més especial va ser l’ascens contra el Mazarrón, l’any 2005. I és que va permetre la UESA tornar a Segona B després del descens de l’any 97. Va ser a casa, al Narcís Sala i novament després de superar dues eliminatòries. L’entrenador quadribarrat era Chechu Soldevila i els quadribarrats havien quedat tercers a la lliga regular, guanyada per l’Hospi. El format de l’època emparellava els equips catalans amb els equips de la Comunitat Valenciana, les Balears i Múrcia. I no va ser fàcil, perquè l’anada de les semifinals va ser tota una batalla contra el Manacor, que va imposar-se per 1 a 2 al Narcís Sala amb un gol de penal al minut 97. Set dies després, el Sant Andreu es va aferrar a l’èpica a Na Capellera i va capgirar la situació amb els gols d’Álex Villanueva i del gladiador Manel Gómez (0-2). A la final esperava el Mazarrón, un d’aquells clàssics puntuals de l’època del totxo. A l’anada, en terres murcianes, la UESA s’havia avançat amb un gol matiner de Marcos Novo, però el partit va acabar malament amb dos gols dels vermells i un penal fallat per Santi Triguero. Calia remuntar i en un Narcís Sala ple a vessar, els de Chechu Soldevila van fer la feina i van capgirar l’eliminatòria amb un gol a cada meitat a càrrec d’Álex Villanueva (39’) i, millor dit, un golàs de Xavi Banal per resoldre el tràngol i iniciar la festa. L’aventura a la categoria de bronze, però, només va durar dos anys abans del trist descens a la Vila-joiosa el 26 de maig de 2007.

2008 El primer ascens del Natxo

Onze inicial el dia de l'Arandina. Imatge: Oriol Durán. L'Esportiu

El pas del Sant Andreu per Tercera Divisió va durar tot just un any. Aleshores ser campió de grup no atorgava l’ascens directe, però sí el factor camp i rivals a priori més favorables. En aquesta lluita al campionat regular, el Sant Andreu va quedar a un punt del filial del Barcelona, que es va proclamar campió en l’última jornada... al camp de l’Europa. Dirigits per Natxo González, els andreuencs es van enfrontar a les semifinals a l’Haro Deportivo. Anada al Mazo, també amb el camp amb més aigua del desitjable, i empat a un gol, amb gol de Javi Lezaun. A la tornada, els catalans remataven la feina amb un gol del mític Manu Lanzarote que els classificava per a la final. Allà s’hi trobarien l’Arandina, abonada a enfrontar-se a catalans (Santboià, Europa, Olot). Els andreuencs ja van fer la feina al Montecillo: 0-2 (Lanzarote, Fran Lorca) per aplanar el camí d’un ascens que rematarien la setmana següent al Narcís Sala, amunt contundent 3-0 gràcies al doblet d’Eloi Fontanella i, un altre cop, a una diana de Lanzarote.

2023 Èpica passada per aigua a l'Helmántico

Poques fotos millors que aquesta s'hauran fet al món del futbol. Imatge: Mundo Deportivo

Era, fins ara, l’ascens més recent. I probablement, el més èpic. Perquè després d’anys i anys de decepcions, de gairebé una dècada instal·lats a Tercera, els andreuencs van aconseguir pujar a Segona RFEF de la mà de Xavi Molist i en un partit de tornada absolutament èpic a l’Helmántico de Salamanca. Venien d’un cop dur, de perdre el mà a mà per l’ascens directe amb l’Europa, que es va emportar el gat a l’aigua. Descartada la via fàcil, el Sant Andreu va superar les dues eliminatòries catalanes abonat al codi binari, amb quatre victòries per 1 a 0, primer davant el Peralada i, després, contra el San Cristóbal. El sorteig no va ser massa favorable i va emparellar els quadribarrats amb el Salamanca CF UDS i amb la tornada en territori salmantí. El partit d’anada es va saldar amb empat a un gol (Jorge Carreón / Marco Tulio). Marcador poc agraït per viatjar a Salamanca en un partit que va estar una hora aturat el descans diluvi (calamarsa inclosa( que va caure sobre l’Helmántico, que va deixar el camp entollat i, alhora, imatges per al record. Genís havia avançat la UESA al minut 12, però ja amb el camp entollat Javi Navas igualava l’eliminatòria al minut 64. Cinc minuts més tard, però, Sergi Arranz tancava la seva carrera com a futbolista amb un gol històric, el gol de l’ascens davant de 15.000 espectadors.